Hui compartisc amb vosaltres un relat divertit que vaig descobrir fa temps, escrit per Louis Beaucaire i traduĂŻt al catalĂ per Pedro M. MartĂn Burutxaga: Com tal vegada vaig ser un fervent esperantista sense parlar en absolut l’esperanto.
Abans de la darrera guerra mundial, quan tenia setze anys, em vaig enamorar d’una bonica veĂŻna. Assumpte difĂcil: jo no tenia gran experiència amb dones, i a mĂ©s ella era la senyora del meu professor de fĂsica, en RamsĂ©s. «RamsĂ©s», Ă©s clar, era nomĂ©s un malnom que els meus companys de l’institut li deien per la semblança amb una mòmia egĂpcia que il.lustrava el nostre llibre d’història.
La dona d’en RamsĂ©s, molt mĂ©s jove que ell, no tenia res en comĂş amb una mòmia. Al contrari. Quan me la trobava a l’escala o al carrer, la generositat dels seus profunds escots, el contorn de les seves sures, el balanceig incitant dels seus malucs, feien que el cor se m’omplĂs de saliva i que la boca em bateguĂ©s bojament, o millor dit…. Però, com podeu veure, encara ara m’embolico quan penso en Lea. Ah! els cabells rossos de Lea, els seus ulls, el seu perfum!
Ens saludĂ vem educadament, com veĂŻns normals, però el seu «Bon dia» ressonava llargues hores dins del meu cap com si fos mĂşsica celestial. I, somiant el seu somriure, la seva delerosa mirada, la seva melodiosa veu, cantava jo la deessa Lea en odes ardents, que mĂ©s tard amagava entre les pĂ gines del meu diccionari de llatĂ.
Una vegada, després d’haver-me quedat uns dies a casa per culpa d’una petita grip, la mare em va enviar a comprar unes quantes coses, assegurant que una passejada a l’aire lliure tindria bons efectes per al meu restabliment. De tornada, em vaig trobar amb la bella dona d’en Ramsés davant de casa, i vaig pujar l’escala darrere seu, amb els ulls clavats a la ratlla de les seves mitges de seda. Sota el lleuger vestit primaveral es dibuixaven clarament les seves calces atapaïdes. Aixà doncs, jo anava fent amb la vista tota una bona provisió de felicitat per als meus somnis posteriors quan les boniques cames es van aturar de sobte davant la seva porta. Jo ja passava de llarg cap a dalt al nostre pis, però ella girà la seva cara d’à ngel cap a mi i demanà :
— Que potser tens uns minuts per ajudar-me? No aconsegueixo penjar sola una cortina nova.
Jo vaig balbucejar amb la gorja comprimida:
— SĂ, senyora. I tant que la puc ajudar.
La vaig seguir dins el seu pis, a on flotava el seu perfum embriagador. Uns quants llibres damunt uns prestatges al corredor em van fer recordar en RamsĂ©s, que en aquell moment feia classe als meus companys. Però de seguida vaig fer fora del meu pensament els coneixements fĂsics necessaris per un futur batxiller per dedicar-me a la contemplaciĂł dels encants fĂsics molt mĂ©s agradables de la bonica dona d’en RamsĂ©s. Hi havia una escala petita davant d’una finestra, i amb veu poc clara vaig proposar d’enfilar-m’hi per col.locar la cortina.
— No, jovenet, jo m’hi enfilaré, mentre tu subjectes l’escala ben fort.
Va agafar la cortina, i, mentre provava de fixar-la a sobre la finestra, vaig tenir de sobte davant els ulls un tros de paradĂs. En aixecar els braços, el seu curt vestit va pujar fins per damunt la vora de les mitges de seda, i, quan va estendre una cama per provar d’arribar fent equilibris a l’altre extrem de la finestra, em vaig sentir rodolar el cap, tot veient entre les seves compactes cuixes la petita peça de roba blanca transparent, que, nomĂ©s simbòlicament, complia el seu paper d’amagar quelcom. Les mans em feien mal, de tan fort com agafava l’escala.
— Compte, que ara baixo. Dóna’m la mà , si et plau.
Jo devia semblar molt confós, perquè ella em mirava amb uns ulls estranys, una mica burletes. I quan l’astuta dona va entrebancar-se a l’últim esglaó, vaig comprendre, malgrat la meva inexperiència, que la mala traça de la meva bonica veïna era tan hà bil que la mà esquerra em va quedar agafada de sobte a la part de sobre d’on portava la lligacama, mentre els seus llavis es trobaven casualment sobre la meva boca.
Benvolgut lector, encisadora lectora, pel tĂtol del meu conte ben segur que espereu impacientement que us parli de com em vaig fer esperantista. AixĂ doncs, no descriurĂ© fil per randa tot el que va passar al llit d’en RamsĂ©s. Sapigueu nomĂ©s que per primer cop vaig posseir una dona o, millor dit, vaig ser forçat per una dona. No em vaig queixar pas del tracte, per altra banda. M’imagino que al començament la meva inexperiència no va satisfer plenament la meva seductora, però evidentment la tornĂ boja la meva força juvenil, la meva desbridada impetuositat, la meva curiositat insaciable, la meva permanent disposiciĂł. Certament s’admirava de l’eficĂ cia miraculosa de les seves carĂcies amb dits i boca, perquè contĂnuament exclamava: «Oh! Impossible, això Ă©s impossible!».
Però ai las! Ens vam haver de separar, i desprĂ©s d’un Ăşltim petĂł vam prometre de tornar-nos a veure tan aviat com poguĂ©ssim. La mare em renyĂ per haver estat massa temps fora, però li agradĂ molt que l’aire fresc m’haguĂ©s donat tan bon color a les galtes…
Malauradament la Lea i jo aviat ens adonĂ rem que tornar-nos a veure era un assumpte difĂcil, fins i tot impossible, per bĂ© que ella disposĂ©s de la casa d’una amiga, que abans d’anar-se’n uns mesos de viatge li va demanar que tinguĂ©s cura de les flors. Durant el dia jo era a l’institut al mateix temps que en RamsĂ©s, i al vespre la Lea no tenia motiu per sortir sola de casa. NomĂ©s podĂem, en ocasiĂł d’alguna trobada casual a l’escala, intercanviar uns petons precipitats, que ens feien encara mĂ©s impacients. Com per tornar-se boig.
Finalment vaig tenir una idea meravellosa: tot passant per la Universitat Popular de Berval vaig llegir els mots «Cursos Nocturns». No ens podrĂem matricular la Lea i jo en un curs nocturn? Però quina mena de curs? MatemĂ tiques, geografia, etc, ja les aprenia a l’institut; cant coral, gimnĂ stica o dansa segurament no convencerien en RamsĂ©s per una banda i els meus pares per l’altra. Quedava l’esperanto. Vaig tractar la qĂĽestiĂł amb la Lea entre dos petons a l’escala. De manera que ella diguĂ© al seu marit que volia dedicar el temps lliure a escriure’s amb gent d’altres paĂŻsos, i els meus pares van aprovar la meva intenciĂł d’aprendre la llengua internacional abans de participar en la propera trobada d’escoltes de diferents nacionalitats.
D’aquesta manera ens vam poder tornar a trobar cada dimarts i cada divendres al vespre a casa de l’amiga absent. I mentre la gent del curs aprenia diligentment les setze regles del Fonament, la meva Lea m’instruïa a fons en les mil i una regles més refinades de la voluptuositat. I després de cada lliçó em xiuxiuejava tendrament: «Estimat, no t’oblidis de regar també les flors».
Com es pot comprendre, a nosaltres ens era ben igual, si a l’esperanto els substantius acaben en U o en AS. Fins i tot en broma ens vam inventar algunes expressions pròpies. Per exemple, després que una vegada la Lea em digués en veu baixa a l’escala que li agradava molt anar al vespre a l’esperanto, ens vam acostumar a dir que anà vem a «esperantejar». Aquesta paraula, «esperantejar», sonava doncs a les meves orelles com «fornicar», i després de molts anys un psicoanalista m’aclarà que d’aquà ve el meu complex freudià de mesclar sempre la llengua internacional amb conceptes eròtics.
Aquell feliç «esperanteig» hauria pogut durar encara molt de temps, si la mare no m’hagués dit un dia durant el dinar:
— Saps què? Ahir em vaig trobar la senyora Flumo. Li vaig explicar que estudies l’esperanto. «Oh!, quina sort que tinc», respongué ella. «Durant les vacances de Pasqua ens visitarà una jove esperantista anglesa. El seu fill es podria cuidar d’ella, ensenyar-li Berval, la catedral gòtica, etc.»
Ai! Ai! Ai! Vaig dir que sĂ, afegint que segurament sĂ que ja podria conversar amb la senyoreta anglesa, però pensant: «En quina llengua? AixĂ que n’hi ha d’esperantistes de debĂł, fins i tot a Anglaterra. Que el diable se’ls endugui!». El divendres segĂĽent vaig donar la mala notĂcia a la Lea, i ens quedĂ rem tan destarotats que no vam «esperantejar» amb el plaer de costum. Vaig decidir anar a veure el professor del curs, l’adreça del qual em donaren a la Universitat Popular. Em vaig trobar amb un home gran amb un estel verd mig amagat sota una barba blanca.
— Jove, m’estranya que vostè no hagi assistit mai al curs encara que el seu nom és a la meva llista.
Vaig pretextar una malaltia i vaig aclarir que ara volia intensificar l’estudi, per poder parlar l’esperanto amb tanta fluïdesa com els meus companys sans.
Des del seu quadre penjat a la paret damunt d’un estandard verd, un tal Dr. L.L. Zamenhof (1859-1917) em mirava amb aspecte encoratjador darrere les seves lents.
El vell professor em donĂ uns quants llibres i consells i jo vaig prometre tornar-lo a visitar. Però quan declarĂ : «Jove, l’esperanto Ă©s el meu Ăşnic objectiu en la vida», jo vaig pensar en l’”esperanteig” de la Lea i vaig esclatar a riure. En no poder donar-li un aclariment freudiĂ d’aquella inconveniència, ho vaig atribuir a la meva recent malaltia. El vell agitĂ el cap, remugant que ja n’hi havia prou, de guillats, al moviment, i L.L. Zamenhof (1859-1917) em llançà des del seu quadre una mirada de retret.
Durant quatre setmanes la Lea i jo estudià rem l’esperanto. Això certament va perjudicar el nostre «esperanteig», però què es podia fer? Vam introduir en el nostre joc una severa disciplina. Jo regava les flors de seguida, i, quan apropava la mà cobejosa en una cuixa de setà o en un pit ferm i rodó, la Lea m’apartava suaument:
— Ara no, estimat. Només quan m’hagis recitat la taula de mots correlatius.
Amb les dents serrades deia la sèrie a corre-cuita: «io, iom, iam, iel», devorant al mateix temps amb els ulls un mugró rosat reservat per al bon estudiant.
Bon estudiant em declarĂ efectivament el vell professor del curs quan el vaig tornar a visitar. Em va proposar de deixar-me uns quants llibres de la seva biblioteca. Tanmateix, quan va veure entre els quatre tĂtols escollits els Sonets Secrets d’un tal P. Peneter, es rebel.lĂ una mica:
— No, jove. No sĂ© si puc permetre…. si no sou potser massa jove….
Això va despertar la meva curiositat de tal manera que no vaig tornar el llibre i vaig assegurar que jo ja era prou madur, etc. Mentre el vell rumiava si podia o no, vaig donar les grà cies rà pidament i vaig marxar, sense parar atenció a L.L. Zamenhof (1859-1917), que tancà els ulls darrere les seves lents.
La Lea i jo vam poder perfeccionar mĂ©s intensament el nostre aprenentatge ja que durant les vacances de Pasqua el seu marit se n’anĂ de viatge per assistir en un congrĂ©s de professors de fĂsica de tres dies a la capital francesa. Jo vaig dir als pares que el meu grup d’escoltes faria una acampada al bosc durant tres dies. No es podien ni imaginar que acamparia en un pis mĂ©s avall, al llit d’en RamsĂ©s.
Ah! Quins tres dies! Ah! Quines dues nits! La Lea m’omplia l’estĂłmac amb filets de carn de cavall i vi negre, per tornar-me les forces que em prenia d’altre manera. Mentre ella cuinava, jo m’havia d’aprendre de memòria dos o tres Sonets Secrets, que desprĂ©s li recitava al llit. D’aquesta manera certament vam enriquir el nostre vocabulari de cada dia (i de cada nit), i vam aconseguir una perfecta harmonia entre l’esperanto i l’”esperanteig”. Recordo molt bĂ©, per exemple, la recitaciĂł del sonet trenta-cinquĂ©, durant la qual la Lea amb veu ronca, amb els ulls capgirats d’immensa voluptuositat, escandia cada escomesa de la meva «vareta d’esperantejar»: «com una estaca -sĂ- com un bambĂş -sĂ- i enganxar-se tots dos -sĂĂĂĂ….!». Ah! benvolgut lector, encisadora lectora, puc ben assegurar que en el setzè any de la meva vida em vaig fer un bon esperantista, tambĂ© en el sentit «Fonamental» de la paraula.
Després del tercer dia vaig agafar la meva motxilla de darrere la tauleta de nit i vaig tornar a casa, és a dir, vaig pujar un pis. En veure’m la mare exclamà que semblava esgotat, que tenia solcs negres sota els ulls, que de segur havia menjat i dormit malament a la tenda, que els monitors eren bojos que exigien massa dels joves, que l’esperantista anglesa ja m’havia vingut a veure i que tornaria l’endemà perquè li ensenyés tot allò digne de ser ensenyat.
— Per què no t’acontentes amb l’esperanto, en comptes de voltar pel bosc com si fossis mig salvatge?
El dia segĂĽent voltava pel bosc de vora la ciutat amb la meva nova amiga, la col·lega Daisy. Era una noia boniqueta, pèl-roja, d’ulls verds, l’accent anglès gairebĂ© imperceptible de la qual m’encantĂ . Ja li havia ensenyat la catedral gòtica, la Casa de la Vila, part del museu, la gelateria Alaska, i ara tots dos sèiem damunt la molsa dins d’una embriagadora olor de lliris de maig. Amb la seva maneta agafada, jo presumia dels meus recents coneixements de la llengua internacional, però em va provocar la seva manera burleta de corregir les meves escasses i petites errades, rient desprĂ©s en broma i mirant-me amb ulls entremaliats. Lògicament jo provava de no escandalitzar una jove tan innocent, anava amb compte amb el carĂ cter pĂşdic de les meves expressions, però, quan ella em diguĂ©: «No parlis de la ’llenga’ anglesa, sinĂł de la ’llengua’ anglesa», traient-me al mateix temps i amb malĂcia la seva llengua rosada, jo amb una mica de despit li vaig preguntar:
— Benvolguda Daisy, en el teu purità curs us van instruir sobre els Sonets Secrets de Peneter?
Les perles de cristall de la seva rialla van fer callar de sobte una merla sobre els nostres caps. La Daisy apropĂ els llavis a la meva orella i murmurejĂ :
— Sonet 36: «Hom ho fa, però no en parla». Què he de recitar més?
No vaig poder respondre, car ella, deixant-se caure sobre la molsa, va portar la meva cara a la part del seu cos on podia subjectar fĂ cilment el meu cap dins la cĂ lida tenalla de les seves cuixes. Durant un instant nomĂ©s vaig veure sota el nas uns culots verds. Verd Ă©s el color de l’esperança, de l’esperanto…. i tambĂ© de l’”esperanteig”, oi que sĂ, encisadora lectora?
Growth marketer.
Be First to Comment